Jardí vora el mar

Argument
 
Aquest llibre explica la història de la familia Bohigues, que passen els estius a una casa d'estiueig de la costa. La Rosamaria i el Francesc (amos de la casa) passaven els estius amb uns amics, l'Eulàlia i el Sebastià (que festejarà amb la Miranda, una de les cambreres de la casa). La Rosamaria es queda embarassada, però perd el fill. Un tal senyor Bellom compra el terreny veí a la casa i s'en construeix una, i posteriorment va a passar-hi també els estius. Un dia, els pares de l'Eugeni (un antic nòvio, amic i veí de la Rosamaria), la van a verure perquè no saben res del seu fill des de fa molt de temps, però no arriben a parlar amb ella i se'n van. Al final, resulta que la Maribel (una filla del Bellom, que s'instal·la a viure amb ell) es casa amb l'Eugeni, que acaba morint a la platja. L'hivern següent, la Rosamaria casi no surt de casa, a causa de la mort de l'Eugeni, i decideixen vendre la casa d'estiueig per no haver-hi de tornar. El Bellom s'acaba casant amb la Miranda.

Jardí vora el mar; mostra un protagonista masculí, vell, que observa la vida a distància com si fora un objecte

http://www.uoc.edu/jocs/3/conferencia/ang/cortes2.html

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda

(Barcelona 1908, Girona 1908) 

Mercè Rodoreda era filla única d'un matrimoni amant de les lletres, i la seva infància va estar marcada per la influència del seu avi matern, Pere Gurguí, que va vincular-la amb un sentiment catalanista que l'acompanyaria tota la vida, i també amb una intensa atracció per les flors, temàtica que l'acompanyarà en molts llibres. El 1928 es va casar amb el seu oncle i va tenir un fill, el Jordi. Llavors va començar a col·laborar amb diverses publicacions com La veu de Catalunya, La Publicitat o Mirador. També va escriure quatre novel·les, que anys més tard va refusar, ja que les considerava fruit de la seva inexperiència. Només en va salvar Aloma (1937) que posteriorment la va reescriure (1969) convertint-la en una obra molt diferent. Quan, el 1936, va esclatar la Guerra Civil Espanyola, Rodoreda va col·laborar amb el comissariat de propaganda de la Generalitat, i el 1937 es va separar del seu marit.
El 1939, es va exiliar a França, deixant el seu fill a Barcelona, i es va instal·lar a París, d'on va haver de fugir quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Finalment, va arribar fins a Ginebra amb el seu company sentimental (Joan Prat, un crític literari). A aquesta ciutat va escriure la seva obra més important, La plaça del diamant (1962), considerada la novel·la més important de la narrativa catalana de la postguerra. A Suïssa també a escriure El carrer de les camèlies (1966) i el recull La meva Cristina i altres contes(1967).
Al 1972 va tornar a Catalunya, després de la mort de Joan Prats a Viena, i s'instal·là a Romanyà de la Selva (Baix Empordà). Allà va completar la seva novel·la més ambiciosa, mirall trencat (1974) i el recull de contes Viatges i Flors (1980). La seva darrera novel·la Quanta, quanta guerra...es va publicar l'any 1980, any en que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
El 1983, mercè Rodoreda va morir a Girona víctima d'un càncer.
L'obra de Mercè Rodoreda ha estat comparada, pel que fa al seu estil i la seva capacitat de descripció, amb la de l'escriptora Virgínia Woolf, la qual la catalana admirava. Algunes de les característiques recurrents dins l'obra de Rodoreda són una temàtica bàsicament femenina, amb una dona com a protagonista, així com un estil narratiu poètic molt simbòlic.
Les protagonistes de les seves obres són dones fràgils però que al mateix temps demostren una gran força interior. En són dues mostres clares la Natàlia de La plaça del diamant o la Cecília d'El carrer de les camèlies. Rodoreda va saber descriure molt bé la societat catalana del segle XX i els canvis que aquesta va patir. El seu estil literari tan personal ha deixat empremta en molts escriptors posteriors.

Antigona

• L'obre d'antigona                 

 Arbre Genealógic

 L'obra de Sòfocles narra la història d'Antígona, filla d'Èdip i així la dels últims descendents de la casa dels Lablácidas.La història comença després de la batalla en què els dos germans d'Antígona, Etèocles i Polinices, acaben de manera recíproca amb les seves pròpies vides. Després d'aquest funest fet, el vigent rei de Tebes, Creont, parent de les difunts, pren una mesura potser desmesurada prohibint la sepultura de Polinices, a qui considera un traïdor per atacar la ciutat de Tebes.La veritat és que Polinices només tractava de recuperar (mitjançant la guerra) el que li corresponia per dret, ja que el seu germà es va negar a complir el tracte pactat anteriorment entre ells en què es repartien el govern de la ciutat de Tebes durant certs anys .Durant el transcurs d'aquesta guerra va tenir lloc el tràgic final en què tots dos morien a mans del seu propi germà en una doble estocada final a les portes de la ciutat de Tebes.Com he dit anteriorment, Creont, sumant-se a la cadena de tragèdies a la que la seva família estava condemnada, prohibeix donar sepultura a Polinices donant-a Etèocles.Antígona, lògicament, no està d'acord amb aquesta decisió del nou rei, i malgrat els esforços de la seva germana Ismene per convèncer del contrari, decideix enterrar el seu germà, complint amb la llei dels Déus (almenys la que ella interpreta ) i fent cas omís de les lleis reals.Antígona no aconsegueix fer-ho, ja que quan tractava de concloure els ritus necessaris per al seu correcte viatge al món dels morts, els soldats i guàrdies de Creont la capturen i la porten davant seu. Creont no mostra clemència (almenys al principi) davant seu, ni tan sols en demanar-li el seu propi fill, Hemón, promès de Antígona, que canviï d'actitud.El personatge de Hemón és, al meu parer, el més interessant de tota la tragèdia, doncs, mentre tracta de resignar al criteri del seu pare i rei Tebes, al mateix temps intenta convèncer-lo que no ho faci, però no demanant pietat per tractar de la seva promesa, sinó, demostrant que coneix al seu pare, comparant amb un "jove inexpert" i titllant-lo de mal governant apel · lant als principis grecs de democràcia, cops, que creia surtirían efecte en ell. La veritat és que no ho aconsegueix, però al meu entendre, tenen molt a veure en la seva futura recapacitació.Tant Antígona, com Hemón, com Corifeo, li fan saber a Creont que el poble li té per un tirà i que en realitat estan a favor de l'indult d'Antígona i la correcta sepultura del fill d'Èdip, encara que mai serien capaços de reconèixer davant seu , no per respecte per la llei, com hauria de ser, sinó per por al propi Creont. Tanmateix, Creont veu en aquestes paraules una mena de conspiració contra el seu bon judici negant per complet a cedir davant les exigències d'aquells als quals considera criminals o còmplices de criminals.De nou el cec Tirèsias, com ja ho va ser en la història d'Èdip, provoca i suposa un canvi en els esdeveniments, ja que en la seva visita al rei Creont, confirma les paraules d'Antígona, Hemón i Corifeo, donant-los un caire diferent, en aquesta ocasió, no representa el poble de Tebes, sinó als Déus, fent saber a Creont, que aquests no estaven contents amb ell i que si deixava sense sepultura a Polinices i matava a Antígona una sèrie de malediccions caurien sobre el poble de Tebes.Creont, encegat de nou pel sabor dolç del poder i la tirania, veu en aquestes paraules del cec Tirèsias, una amenaça directa cap a la seva persona i cap al seu poble a qui diu estimar per sobre de si mateix, per part no dels Déus sinó del propi Tirèsies. I opta per insultar el cec sense creure les seves paraules, després d'això, el cec Tirèsias decideix marxar, no sense abans maleir a Creont amb un fill mort en els seus braços, com a compensació de les morts de les que sigui causant. Fins aquí dura la intervenció del cec, i és cert que sembla que no ha canviat molt les coses, però més tard veurem que les seves paraules provocaran el canvi d'actitud del rei.Abans d'això, en capturar el rei a Antígona es produeix un enfrontament entre Antígona i la seva germana Ismene, capturada també per Creont, on Antígona acusa la seva germana de falsa i traïdora de la família per no haver volgut participar en l'enterrament del seu germà. Ismene demana ser sancionada costat de Antígona, no deixa clar si per amor a la seva germana, per culpabilitat i penediment de no haver mostrat respecte per la seva família o per algun altre motiu, però Antígona, demostrant el seu orgull del que havia fet, li nega el "privilegi" de morir per la seva família. Ismene no torna a aparèixer en la història, ja que Creont li perdona.Antígona, per ordre del rei és enterrada viva en una cova on tindrà menjar suficient per subsistir privant així de viure ni entre vius ni entre morts. I Polinices seguirà sense sepultura fins que Creont, parlant amb Corifeo i espantat profundament per les paraules del cec, canvia d'opinió i decideix rectificar i desfer el que va fer sent ell mateix qui d'enterrament a Polinices i alliberi a Antígona, promesa del seu fill, del seu captiveri.El primer, la sepultura de Polinices, passa sense més inconvenients, però en arribar al lloc on hauria esperar Antígona passa que aquesta ja no espera més que el Déu que vingui a portar-la al regne dels morts, doncs s'havia penjat del sostre de la cova donant-se ell mateixa mort, i Hemón, desconsolat, plorava als seus peus. Creont intenta aixecar al seu fill quan aquest li escup i intenta ferir amb la seva espasa, per acabar donant-se mort a si mateix com va fer la seva estimada. La maledicció predita pel cec Tirèsias es compleix al fi i Hemón jeu mort abraçat a Antígona.Creont torna a Tebes amb el seu fill mort en braços per descobrir que Eurídice, la seva esposa, al saber la mort del seu fill es suïcida també culpant Creont de la tragèdia. I així acaba l'obra, amb Creont sostienendo seva família morta en els seus propis braços.

• Tragedia 

La tragedia de l'obra esta en que Edip no coneix els seus progenitors i en conseqüencia mata al seu pare i en segon lloc es casa amb la seva propia mare amb la qual té quatre fills dos nens i dos nenes. Despres  en saber que s'habia casat amb la seba propia mare es treu els ulls i la mare es suïcida penjan-se d'un arbre...