un mal son - Pere Calders

Un mal son

Eren les dotze tocades quan vaig arribar a casa, tot estava en ordre vaig obrir la nevera i vaig prendre un refresc de cola, al cap d’ una estona vaig anar a dormir sense son.

A quarts de sis va sonar el despertador

-Quina mandra, això de llevar-se tan aviat per anar a treballar no va pas bé (vaig pensar en cert to d’ ironia)

Vaig entrar al lavabo i vaig mirar-me al mirall...

-Que havia passat? Havia crescut massa? Havia pres massa el sol mare meva!!!

Més tard vaig poder obrir els ulls no m’ en recordava de res pel moment, vaig anar a al lavabo a buscar un raspall. En entrar vaig veure que el meu reflex continuava igual que feia unes hores no havia tornat a la normalitat.

Que serà de mi i de la meva identitat, ara ningú em coneix, ningú em voldrà....

I torna a sonar el despertador:

-Quin espant!! Quin mal somni ha sigut horrorós! Jo ja jo beure mes cola en la meva vida!

Margarida Aguilar

Mariam tunkara

OPINIÓ PERSONAL

Em sembla que és una de les tragèdies més commovedores, doncs Antígona havia de complir amb la llei divna, no podia obeir la llei imposada de Creont perquè seria un acte contra els déus i tindria consequencies sobre ella, pero és l'amor fraternal el que motiva Antígona a donar-li els deguts honors al cadàver del seu germà Polinices, sobre la família han caigut enormes desgràcies.
Antigona és un símbol de valentia a part que considerant que l'essència de la literatura grega són les tragèdies, ella rep el seu destí amb la millor actitud en saber que no té altra sortida.

En general em sembla que l'obra mostra molt bé la   d'aquesta obra i que esta reflectida com la guerra civil (guerra entre germans). És per això que aquesta obra mostra molt bé la gran importància que tenia la llei divina entre els grecs.

Realisme màgic de Calders

REALISME MAGIC
Moviment literari hispanoamericà que neix com vía de experimentació de noves formes narratives. Recull aspectes del regionalisme, del neorrealisme y de la novel.la de protesta, i intenta adoptar els recursos estilístics de la poesía a la prosa. Amb la imaginació com millor aliada, transforma els fets normals y cotidians, en un relat mític y fantàstic, y el dóna un aire més etéreo gràcies a la utilizació de recursos onírics. És un movimient innovador, que ha integrat en la literatura el univers físic y simbólic del mon indígen americà: les creències ancestrals, la natura, la història, el mite y la màgia. Amb la combinació de tots aquests aspectes, y buscant la autenticitat, aconsegueix que l'irreal sembli real, y que la narració es converteixi en una "història-somni-poesía".
El primer escritor que va començar a impregnar la realitat de la màgia va ser Demetrio Aguilera Malta, encara que no va ser conscient de la relevància que tindria la seva innovació estilística. Alguns anys després de la aparició de les primeres obres de Aguilar Malta, Miguel Ángel Asturias y Alejo Carpentier anunciaríen la teoria de "lo maravilloso", y marcarien les bases y característiques del nou estil. Posteriorment, el realisme màgic ha donat escriptors del tipos de Gabriel García Márquez, Isabel Allende o Laura Esquivel.
Arundhati Roy ha estat comparada amb Gabriel García Márquez, pel poder de evocació que té la seva narrativa, la riquesa de la descripció y la seva capacitat per anar més enllà dels límits palpables de la realitat. Calificada per molts com escriptora del realisme màgic, la seva prosa reuneix la tríada "història-somni-poesia", y el seu domini absolut de les imatges y del llenguatge, fan que la seva recreació del món de la infància sigui insuperable.

Vocabulari de Pere Calders

El vocabulari que utilitza Calders és un català refinat tenint en compte la situació en la que es trobava, utilitza molts termes cultes, i intenta demostrar fluidesa en el seu escrit encara que de vegades costi una mica de llegir degut a alguns termes complicats d'entendre pel context en el que els situa.
Trobo que de vegades repeteix moltes paraules com ara “Bonhomia”, i d'altres termes que utilitza sovint en un mateix conte.
Tambe s'ha de dir que no ha estat dificil de llegir ja que el català es bastant actual però té parts que són bastant espesses i complicades de llegir.

influencies

Característiques de la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:

-         Influència del surrealisme.

-         Utilitza alguns dels trets de la poesia pura, derivada del Simbolisme.

-         Influència de la poesia castellana de la generació del 27, sobretot de Guillén.

-         (Com a conseqüència del tret anterior): especial interès per l’època barroca. Tant pel barroc castellà (Góngora, un autor aleshores redescobert i reivindicat per la generació del 27 castellana) com pel català: Francesc Vicenç Garcia.

-         Neopopularisme.

 En la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel convergeixen (és a dir: influències que és possible detectar en la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel):

-         la línia de la poesia pura

-         el neobarroquisme (a través de la generació del 27 castellana)

-         el caràcter popularitzant de la poesia castellana de l’època (el neopopularisme de la generació del 27)

-         les constants de la poesia mallorquina anterior (la línia d’idealització de l’Escola mallorquina)

-         la poesia francesa moderna: no és gaire difícil detectar-hi el neopopularisme d’Apollinaire i alguns rastres surrealistes d’Eluard.

-Influència de la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel en la poesia catalana posterior:

Els autors joves que comencen a escriure durant els primers anys de la postguerra tenen a Rosselló-Pòrcel com a mirall. Així:

-         influí sobre la poesia de Salvador Espriu, company d’estudis a la Universitat, amic entranyable; sobre Josep Palau i Fabre, Cèlia Viñas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, etc.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Bartomeu Roselló-Pòrcel

 Va néixer a la Palma de Mallorca el 1913  i mort a El Brull (Osona) el 1938. Va se poeta, assagista i traductor. Estudià el batxillerat a l'institut de Palma, on fou deixeble de Gabriel Alomar. Becat per la diputació provincial, estudià filosofia i lletres a Barcelona i visqué a la Residència dels Estudiants de Catalunya, on organitzà la biblioteca i dirigí unes edicions de poesia. El 1930 publicà a Madrid una Antología de poetas mallorquines que prologà i traduí en part. A la universitat fou deixeble de Carles Riba, que l'influí fortament, i company de Salvador Espriu . Llicenciat el 1935, anà a Madrid a fer el doctorat —sobre l'estil de Gracián—; exercí a l'Escola Plurilingüe i mantingué contactes amb els medis editorials madrilenys (J. Bergamín); allà el sorprengué la guerra civil. Deixà una obra breu però densa. Nou poemes (1935) i Quadern de sonets(1934) poden considerar-se primeres provatures i revelen les influències rebudes: de l'anomenada Escola Mallorquina (contenció del sentiment i forma treballada) i de Gabriel Alomar (recerca de la sonoritat de les paraules i temes). Imitació del foc (1938) representa la culminació de la seva trajectòria poètica i com hi troba ressons de la seva preocupació per la literatura castellana, un neopopularisme semblant al de García Lorca o Alberti i també la forma acurada de J. Guillén. No hi falten tampoc repercussions del surrealisme europeu i de l'avantguardisme introduït a Mallorca pel seu amic M. A. Colomar. Publicà la traducció del Prometeu mal encadenat d'A. Gide i preparava altres traduccions del francès i del llatí, que no arribà a publicar; es representà, això no obstant, la de la Història del soldat de C. F. Ramuz. La seva obra crítica, en part inèdita, consta dels treballs Notas a Guillén i En torno a la poesía de Quevedo, tots dos redactats en castellà, ja que reservà aquest idioma a les recerques crítiques. Abundant i encara no recollida és la seva participació a la premsa insular i peninsular des del 1929. L'impacte de la seva obra fou considerable en la generació de la guerra i hom el considerà un símbol de l'anomenada generació sacrificada. Cal destacar la fidelitat a la seva memòria de J. Llacuna o de J. Palau i Fabre. De les seves opcions polítiques hom sap que, seguint el seu mestre Gabriel Alomar, tenia simpaties socialistes i que participà com a delegat al congrés de la Unió Federal dels Estudiants Hispànics (Madrid, 1931). S'anomenà Català de Mallorca i es preocupà de la incorporació de la literatura de les Illes Balears als corrents peninsulars i mantingué molt arrelats els seus lligams amb Mallorca. El seu últim llibre palesa un gran domini de l'idioma i hi sovintegen temes com el del foc, que representa una fita, que provoca les metàfores més reeixides. Convençut del rigor formal, assimilà les tècniques foranes (des de Góngora a Valéry) i obtingué una llengua concisa i vibrant alhora, intel·lectualitzada i també exaltada. Gens anecdòtica, la seva poesia és l'expressió d'un fet vital sense cap concessió a la facilitat. Morí de tuberculosi al sanatori del Brull.

Jardí vora el mar

Argument
 
Aquest llibre explica la història de la familia Bohigues, que passen els estius a una casa d'estiueig de la costa. La Rosamaria i el Francesc (amos de la casa) passaven els estius amb uns amics, l'Eulàlia i el Sebastià (que festejarà amb la Miranda, una de les cambreres de la casa). La Rosamaria es queda embarassada, però perd el fill. Un tal senyor Bellom compra el terreny veí a la casa i s'en construeix una, i posteriorment va a passar-hi també els estius. Un dia, els pares de l'Eugeni (un antic nòvio, amic i veí de la Rosamaria), la van a verure perquè no saben res del seu fill des de fa molt de temps, però no arriben a parlar amb ella i se'n van. Al final, resulta que la Maribel (una filla del Bellom, que s'instal·la a viure amb ell) es casa amb l'Eugeni, que acaba morint a la platja. L'hivern següent, la Rosamaria casi no surt de casa, a causa de la mort de l'Eugeni, i decideixen vendre la casa d'estiueig per no haver-hi de tornar. El Bellom s'acaba casant amb la Miranda.

Jardí vora el mar; mostra un protagonista masculí, vell, que observa la vida a distància com si fora un objecte

http://www.uoc.edu/jocs/3/conferencia/ang/cortes2.html

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda

(Barcelona 1908, Girona 1908) 

Mercè Rodoreda era filla única d'un matrimoni amant de les lletres, i la seva infància va estar marcada per la influència del seu avi matern, Pere Gurguí, que va vincular-la amb un sentiment catalanista que l'acompanyaria tota la vida, i també amb una intensa atracció per les flors, temàtica que l'acompanyarà en molts llibres. El 1928 es va casar amb el seu oncle i va tenir un fill, el Jordi. Llavors va començar a col·laborar amb diverses publicacions com La veu de Catalunya, La Publicitat o Mirador. També va escriure quatre novel·les, que anys més tard va refusar, ja que les considerava fruit de la seva inexperiència. Només en va salvar Aloma (1937) que posteriorment la va reescriure (1969) convertint-la en una obra molt diferent. Quan, el 1936, va esclatar la Guerra Civil Espanyola, Rodoreda va col·laborar amb el comissariat de propaganda de la Generalitat, i el 1937 es va separar del seu marit.
El 1939, es va exiliar a França, deixant el seu fill a Barcelona, i es va instal·lar a París, d'on va haver de fugir quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Finalment, va arribar fins a Ginebra amb el seu company sentimental (Joan Prat, un crític literari). A aquesta ciutat va escriure la seva obra més important, La plaça del diamant (1962), considerada la novel·la més important de la narrativa catalana de la postguerra. A Suïssa també a escriure El carrer de les camèlies (1966) i el recull La meva Cristina i altres contes(1967).
Al 1972 va tornar a Catalunya, després de la mort de Joan Prats a Viena, i s'instal·là a Romanyà de la Selva (Baix Empordà). Allà va completar la seva novel·la més ambiciosa, mirall trencat (1974) i el recull de contes Viatges i Flors (1980). La seva darrera novel·la Quanta, quanta guerra...es va publicar l'any 1980, any en que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
El 1983, mercè Rodoreda va morir a Girona víctima d'un càncer.
L'obra de Mercè Rodoreda ha estat comparada, pel que fa al seu estil i la seva capacitat de descripció, amb la de l'escriptora Virgínia Woolf, la qual la catalana admirava. Algunes de les característiques recurrents dins l'obra de Rodoreda són una temàtica bàsicament femenina, amb una dona com a protagonista, així com un estil narratiu poètic molt simbòlic.
Les protagonistes de les seves obres són dones fràgils però que al mateix temps demostren una gran força interior. En són dues mostres clares la Natàlia de La plaça del diamant o la Cecília d'El carrer de les camèlies. Rodoreda va saber descriure molt bé la societat catalana del segle XX i els canvis que aquesta va patir. El seu estil literari tan personal ha deixat empremta en molts escriptors posteriors.

Antigona

• L'obre d'antigona                 

 Arbre Genealógic

 L'obra de Sòfocles narra la història d'Antígona, filla d'Èdip i així la dels últims descendents de la casa dels Lablácidas.La història comença després de la batalla en què els dos germans d'Antígona, Etèocles i Polinices, acaben de manera recíproca amb les seves pròpies vides. Després d'aquest funest fet, el vigent rei de Tebes, Creont, parent de les difunts, pren una mesura potser desmesurada prohibint la sepultura de Polinices, a qui considera un traïdor per atacar la ciutat de Tebes.La veritat és que Polinices només tractava de recuperar (mitjançant la guerra) el que li corresponia per dret, ja que el seu germà es va negar a complir el tracte pactat anteriorment entre ells en què es repartien el govern de la ciutat de Tebes durant certs anys .Durant el transcurs d'aquesta guerra va tenir lloc el tràgic final en què tots dos morien a mans del seu propi germà en una doble estocada final a les portes de la ciutat de Tebes.Com he dit anteriorment, Creont, sumant-se a la cadena de tragèdies a la que la seva família estava condemnada, prohibeix donar sepultura a Polinices donant-a Etèocles.Antígona, lògicament, no està d'acord amb aquesta decisió del nou rei, i malgrat els esforços de la seva germana Ismene per convèncer del contrari, decideix enterrar el seu germà, complint amb la llei dels Déus (almenys la que ella interpreta ) i fent cas omís de les lleis reals.Antígona no aconsegueix fer-ho, ja que quan tractava de concloure els ritus necessaris per al seu correcte viatge al món dels morts, els soldats i guàrdies de Creont la capturen i la porten davant seu. Creont no mostra clemència (almenys al principi) davant seu, ni tan sols en demanar-li el seu propi fill, Hemón, promès de Antígona, que canviï d'actitud.El personatge de Hemón és, al meu parer, el més interessant de tota la tragèdia, doncs, mentre tracta de resignar al criteri del seu pare i rei Tebes, al mateix temps intenta convèncer-lo que no ho faci, però no demanant pietat per tractar de la seva promesa, sinó, demostrant que coneix al seu pare, comparant amb un "jove inexpert" i titllant-lo de mal governant apel · lant als principis grecs de democràcia, cops, que creia surtirían efecte en ell. La veritat és que no ho aconsegueix, però al meu entendre, tenen molt a veure en la seva futura recapacitació.Tant Antígona, com Hemón, com Corifeo, li fan saber a Creont que el poble li té per un tirà i que en realitat estan a favor de l'indult d'Antígona i la correcta sepultura del fill d'Èdip, encara que mai serien capaços de reconèixer davant seu , no per respecte per la llei, com hauria de ser, sinó per por al propi Creont. Tanmateix, Creont veu en aquestes paraules una mena de conspiració contra el seu bon judici negant per complet a cedir davant les exigències d'aquells als quals considera criminals o còmplices de criminals.De nou el cec Tirèsias, com ja ho va ser en la història d'Èdip, provoca i suposa un canvi en els esdeveniments, ja que en la seva visita al rei Creont, confirma les paraules d'Antígona, Hemón i Corifeo, donant-los un caire diferent, en aquesta ocasió, no representa el poble de Tebes, sinó als Déus, fent saber a Creont, que aquests no estaven contents amb ell i que si deixava sense sepultura a Polinices i matava a Antígona una sèrie de malediccions caurien sobre el poble de Tebes.Creont, encegat de nou pel sabor dolç del poder i la tirania, veu en aquestes paraules del cec Tirèsias, una amenaça directa cap a la seva persona i cap al seu poble a qui diu estimar per sobre de si mateix, per part no dels Déus sinó del propi Tirèsies. I opta per insultar el cec sense creure les seves paraules, després d'això, el cec Tirèsias decideix marxar, no sense abans maleir a Creont amb un fill mort en els seus braços, com a compensació de les morts de les que sigui causant. Fins aquí dura la intervenció del cec, i és cert que sembla que no ha canviat molt les coses, però més tard veurem que les seves paraules provocaran el canvi d'actitud del rei.Abans d'això, en capturar el rei a Antígona es produeix un enfrontament entre Antígona i la seva germana Ismene, capturada també per Creont, on Antígona acusa la seva germana de falsa i traïdora de la família per no haver volgut participar en l'enterrament del seu germà. Ismene demana ser sancionada costat de Antígona, no deixa clar si per amor a la seva germana, per culpabilitat i penediment de no haver mostrat respecte per la seva família o per algun altre motiu, però Antígona, demostrant el seu orgull del que havia fet, li nega el "privilegi" de morir per la seva família. Ismene no torna a aparèixer en la història, ja que Creont li perdona.Antígona, per ordre del rei és enterrada viva en una cova on tindrà menjar suficient per subsistir privant així de viure ni entre vius ni entre morts. I Polinices seguirà sense sepultura fins que Creont, parlant amb Corifeo i espantat profundament per les paraules del cec, canvia d'opinió i decideix rectificar i desfer el que va fer sent ell mateix qui d'enterrament a Polinices i alliberi a Antígona, promesa del seu fill, del seu captiveri.El primer, la sepultura de Polinices, passa sense més inconvenients, però en arribar al lloc on hauria esperar Antígona passa que aquesta ja no espera més que el Déu que vingui a portar-la al regne dels morts, doncs s'havia penjat del sostre de la cova donant-se ell mateixa mort, i Hemón, desconsolat, plorava als seus peus. Creont intenta aixecar al seu fill quan aquest li escup i intenta ferir amb la seva espasa, per acabar donant-se mort a si mateix com va fer la seva estimada. La maledicció predita pel cec Tirèsias es compleix al fi i Hemón jeu mort abraçat a Antígona.Creont torna a Tebes amb el seu fill mort en braços per descobrir que Eurídice, la seva esposa, al saber la mort del seu fill es suïcida també culpant Creont de la tragèdia. I així acaba l'obra, amb Creont sostienendo seva família morta en els seus propis braços.

• Tragedia 

La tragedia de l'obra esta en que Edip no coneix els seus progenitors i en conseqüencia mata al seu pare i en segon lloc es casa amb la seva propia mare amb la qual té quatre fills dos nens i dos nenes. Despres  en saber que s'habia casat amb la seba propia mare es treu els ulls i la mare es suïcida penjan-se d'un arbre...