Biografia Salvador Espriu

 Biografia de Salvador Espriu

Salvador Espriu i Castelló va néixer al 1913 a Santa Coloma de Farners, fill de Francesc de Paula Espriu i Torres i Escolàstica Castelló i Molas. Llicenciat en Dret a la Universitat de Barcelona, exercia de notari. Per altra banda la seva mare era una dona tímida, discreta i molt religiosa.
A causa de la feina del seu pare la família, tradicionalment d'Arenys de Mar, va haver de traslladar-se a Santa Coloma de Farners. Aquest poble de la Selva és on van néixer els tres fills grans de la parella: Francesc, Salvador i Josep. Més tard, també per motius laborals, la família es va tornar a traslladar, aquesta vegada a Barcelona, on la família es va ampliar amb les dues germanes petites de Salvador, Maria Isabel i Maria Lluïsa.

A principis dels anys vint la casa dels Espriu va sofrir una profunda sotragada ja que els cinc germans van agafar alhora el xarampió. Tots se'n van sortir excepte Francesc i Maria Isabel. A ell el va deixar a les portes de la mort però se'n va sortir, la seva germana no va tenir tanta sort.
A causa d'aquesta llarga convalescència va convertir-se en un amant de tot tipus de literatura, però sobretot se sentia atret per llibres de religió i història antiga.

L'any 1929, als quinze anys, va publicar el seu primer llibre, Israel, escrit en castellà. L'edició, de només cent exemplars que no eren per vendre, la va pagar el seu pare.
Tot i que treia unes notes immillorables en les dues carreres que feia paral·lelament, li agradaven molt més les Lletres que el Dret. Aquesta passió el portà a publicar al febrer del 1931 El Dr. Rip, que va ser la seva primera novel·la escrita en català. Al cap de poc temps va escriure la seva primera obra teatral publicada, La revolta dels sants, una peça humorística ambientada a Arenys. Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola va veure interromputs els seus estudis de Lletres Clàssiques que eren els únics que li quedaven per acabar. Va ser mobilitzat des del primer moment però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes a futurs oficials.

Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona va veure la mort de Catalunya. En aquella època en què molts escriptors van passar-se a la llengua castellana ell es va mantenir fidel al català, tot i saber que seria impossible rebre cap mena de reconeixement literari. A més, es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista.
Salvador Espriu va participar en la clandestina vida de la literatura catalana de la immediata postguerra. Aquests anys els considerava una època terrible, dintre dels quals només se n'escapaven les estades d'estiu a Arenys, que passava amb la família.
També s'ha de parlar d'un aspecte contradictori i que mai no ha quedat ben definit de les seves creences: la seva religiositat. Ell es definia com a agnòstic, mai com a ateu, i se sentia atret per la religió.
El 1963 apareix Obra Poètica, recull de tots els seus llibres de poemes on, a més a més, apareix per primera vegada el Llibre de Sinera. Al llarg de la dècada dels seixanta li passa una cosa completament inesperada: la popularitat. Espriu esdevé un símbol de les reivindicacions de Catalunya, passa a ser considerat la veu del poble.
Espriu feia correccions constants a les seves obres, ja que buscava un català modern, lliure de mots cultes i medievalitzants introduïts pel Noucentisme. Els darrers anys del franquisme van coincidir amb els de la seva màxima popularitat, tot i que portava un estil de vida molt reclòs.
A partir del 1969 se'l va proposar per al premi Nobel de literatura, que no li van concedir, però sí que se li va atorgar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

La seva vida era interrompuda per freqüents malalties, de manera que es passava moltes hores llegint i escrivint.
Va morir la tarda del divendres 22 de febrer, a l'edat de 72 anys. Primer se li va instal·lar una capella ardent al Palau de la Generalitat i el dia 23 va ser enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, en un acte multitudinari.

Angel guimera

Àngel Guimera

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924). Dramaturg i poeta. És l'únic dramaturg català del segle XIX que traspassa fronteres a escala europea. Comença la carrera literària amb la poesia; és proclamat Mestre en Gai Saber (1877) i presideix els Jocs Florals de Barcelona (1889). La seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia (1879), se situa dins la tradició del romanticisme històric. Amb Mar i cel (1888) obté un èxit sense precedents: l'obra és traduïda a vuit idiomes, i inicia la projecció internacional de l'autor. S'inaugura, doncs, l'etapa de plenitud de Guimerà, que s'estén fins al 1900, i durant la qual estrena les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes la vida de la Catalunya coetània. El 1889 és elegit president de la Lliga de Catalunya; els seus discursos polítics, pronunciats arreu del país, són recollits en el volum Cants a la pàtria (1906). El 1909, rep un multitudinari homenatge popular. Va ser membre numerari (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans. 

PRODUCCIÓ LITERÀRIA

Característiques principals: fons religiós clarament catòlic i idealització del món rural, com a representació de seu ideal de catalanitat.

Els arguments de les seves obres solen ser lineals i els personatges tendeixen a l'arquetip, és a dir, no adquireixen massa complexitat psicològica.

Lingüísticament proposa un model de llengua col·loquial però acurat, tot evitant arcaismes i cultismes.

Primera etapa (1879-1890). Consta de sis tragèdies romàntiques, escrites en vers i amb personatges aristocràtics, que extreu de les fonts bíbliques i medievals.

D'aquesta època és Mar i cel.:

Mar i Cel és una obra de teatre escrita per Àngel Guimerà l'any 1888.

Es tracta d'un tragèdia romàntica escrita durant la primera etapa de Guimerà com a escriptor, que arriba fins l’any 1890. Està escrita en vers i és de tipus historicoromàntic. En ella ja s’aprecien els trets principals del seu teatre com, per exemple, els conflictes interns dels personatges, que es mouen en ambients romàntics.

L’acció de Mar i Cel se situa en alta mar durant la primera meitat del segle XVII. L'obra explica l'amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana. L'obra teatral compta amb tres actes i està escrita en decasíl·labs blancs. 

Segona etapa (1890-1900). Els drames realistes. Consta de catorze obres, essent-ne una de les més reeixides La filla del mar (1900). Passa del vers a la prosa, s'apropa a la realitat contemporània i accentua la crítica social i política. Les obres d'aquesta etapa tenen totes un final tràgic, relacionat amb la mort o l'homicidi.

D'aquesta etapa és Terra baixa, l'obra de Guimerà potser més coneguda, i també Maria Rosa. Maria Rosa presenta una trama protagonitzada per la muller d'un obrer acusat d'homicidi que és empresonat i...

Guimerà va ser un escriptor i dramaturg amb una forta repercussió social i amb un enorme èxit popular, una de les figures més emblemàtiques del catalanisme militant. Va ser candidat al Nobel de literatura el 1913. No l'aconseguí, però no es pot negar la repercussió internacional que va assolir. La seva obra ha estat traduïda a totes les llengües occidentals i se'l contempla com un dramaturg universal. Podem dir que va ser l'autor més important del teatre, no sols a Catalunya sinó a tota la Península, en el seu temps.

Noucentisme

El noucentisme(1906-1923)

Podem definir el Noucentisme com aquell fenomen que entre les dates abans esmentades tipifica les aspiracions hegemòniques dels nuclis més actius de la burgesia catalana i procura dur-les a terme mitjançant una sèrie de projectes complexos i variats que possibilitin la viabilitat de l'acció reformista que es proposen.

El noucentisme va néixer en un període molt complex i fèrtil, tant políticament com culturalment, de la història de Catalunya.Aquest nou moviment va penetrar en la política, les institucions, l’estètica, la literatura i l’art. Va ser culturalment i políticament molt actiu i va tenir dos grans referents. Per una banda, la Catalunya ciutat, que era Barcelona entesa com a gran metròpoli de la cultura catalana. Per l’altra, el Mediterrani i la tradició. s'inicia 1906 amb el Glosari d'eugeni d'Ors a la "Veu de Catalunya", la publicació d'Els fruits saborosos de Josep Carner i de La nacionalitat catalana de Prat de la Riba. 

  L'any 1923, amb la implantació de la dictadura de Primo de Rivera "s'acaben les realitzacions noucentistes"

  Modernisme i Noucentisme com a dos moviments antagònics, com un trencament ideològic i estètic total. Cal recordar que alguns dels intel·lectuals més representatius del Noucentisme -Pompeu Fabra, Carner, Ors- havien participat de manera assídua en projectes i activitats modernistes i que posteriorment s'incorporaren a les files del nou moviment. Un dels elements bàsics que marca el canvi entre els dos períodes és el pas de l'amateurisme a la professionalització, o si es vol, de l'espontaneïtat i el voluntarisme a la institucionalització.

 Es tractava de crear una nova orientació en l'ordre político-social i del pensament com a conseqüència de la consolidació del catalanisme polític. Així intel·lectuals i burgesia -forces culturals i polítiques- es posen d'acord per tirar endavant un projecte polític comú per a Catalunya; S'aglutinen sota la disciplina d'un partit, la Lliga Regionalista, dirigida per Prat de la Riba i s'expressen, sobretot, a través de les pàgines de "La Veu de Catalunya".

• - Enric Prat de la Riba, que d'una manera gairebé hegemònica durant un llarg període organitzà l'activitat nacionalista catalana, entesa com una intervenció total en tots els àmbits del país; primer des de la Diputació de Barcelona i més tard des del poder que li conferia ser el president de la Mancomunitat.

• Eugeni d'Ors, que es constituí en el principal ideòleg i sobretot divulgador dels conceptes clau de Noucentisme a través del seu Glosari. 

1.  En parlar d'Eugeni d'Ors dèiem que va divulgar els mots clau definidors del Noucentisme, dels valors polítics, ètics i estètics que conformaven la nova ideologia. Més endavant ja els dedicarem més espai, ara, però en podem citar uns quants de bàsics: imperialisme, arbitrarisme, classicisme, civilitat.

• Josep Carner, que es converteix en l'escriptor -el poeta- capdavanter de la nova literatura i també en un bon divulgador de l'ideari noucentista, especialment en el camp més estrictament cultural i literari.

• També s'ha d'esmentar Pompeu Fabra, que des de l'Institut d'Estudis Catalans pot enllestir la reforma ortogràfica i tirar endavant el procés de normalització de la llengua catalana.

- En l'aspecte de la literatura de l'època cal destacar:
1. Acostament al classicisme i com a conseqüència rebuig del romanticisme, identificat amb els autors modernistes, i del naturalisme.
2. Rebuig de l'espontaneïtat i valoració de l'artificiositat.
3. Predomini de la poesia sobre la novel·la. Sobretot en els primers anys, la producció novel·lística (no la prosa en general) és molt minsa i en cap cas comparable a la modernista.
4. Valoració del domini d'una llengua literària precisa i rica.